La presa de Tetuan per les tropes espanyoles i la gratitud mostrada a la imatge del Stm. Crist de l’Agonia, va fer que en la vila d’Ontinyent, nasquera en 1860 la festa amb Moros i Cristians, semblant a la que tenien en altres poblacions, i a pesar d’haver-hi existit ja indicis en temps passats.
La festa, configurada en tres jornades i protagonitzada, en el seu primer any, per les comparses de Cruzados (Capellans), Estudiants, Marineros i Tomasines, per les hosts cristianes; i Moros del Rei, Moros del Rif i Moros de Cavalleria, per les hosts sarraïnes, amb les seues músiques, dianes, Entrada, processons, missa solemne i fictícia batalla, va omplir amb la seua programació els dies 5, 6 i 7 d’agost, entre l’alegria popular que, any rere any, les va esperar amb impaciència, i va veure créixer el nombre de comparses en els seus inicis, a pesar de diverses opinions, algunes detractores.
La vila guarnida i il.luminada va servir d’escenari a l’acte sacramental i va veure llanguir, sotsobrar i inclús desaparéixer el festeig, que a l’agost o pel setembre omplia els seus carrers i places, aromatitzades amb l’encens i la pólvora cremada. I també, com a conseqüència de l’afaenada vida política, les crisis econòmiques, l’agitació social del segle XIX i l’aparició de noves epidèmies de còlera, es va sembrar el desànim i va minvar el nombre de participants, a pesar dels ànims infosos per l’alcalde i el rector de Sant Carles.
La Festa l’organitza en els seus inicis una Junta Directiva de festes, integrada per una representació del Consistori Municipal, de la Parròquia de Sant Carles i dels Llumeners, encarregats del manteniment del culte a la venerada i citrina imatge, advocada contra pestes i calamitats, i del Casino El Porvenir. Des de la seua fundació en 1880, és la Societat de Festers del Stm. Crist de l’Agonia, a través de la seua junta de govern on figuren, entre d’altres, un representant de cada una de les comparses, qui s’ocupa de projectar-la i realitzar-la.
En l’ocàs del segle, en 1900, i comptant des de llavors amb una subvenció municipal, el festeig va seguir regint-se pels mateixos cànons, enmig d’una gran animació de gent forastera atreta per la devoció que inspirava la imatge, les propietats de les nostres aigües sulfuroses i l’alegria de moros i cristians, integrats aleshores per les comparses d’Estudiants, de Marineros, de Tomasines, de Llauradors, de Moros Marinos, de Kábilas i de Turcs, per a presentar, amb el nou segle XX, excel.lents novetats, en quedar consolidada en quatre jornades d’agost.
Com a pòrtic als feliços anys vint, noves comparses van aparéixer en l’escenari fester, així com un nou castell en 1918, que com els dos anteriors, va sentir els grandiloqüents versos que el llorejat magistrat Joaquín José Cervíno Ferrero va compondre expressament per a la nostra festa en 1860 i que davant de les seues muralles, en el silenci religiós de la plaça, convertida en una vertadera batalla de trabucs i arcabussos, reciten els Ambaixadors, i en la torre dels quals s’enlaira l’ensenya victoriosa després de la lluita d’arma blanca dels Capitans.
La festa escriu en els seus annals moments feliços i extraordinaris, com els viscuts en 1924 amb la règia concessió del títol a la nostra Ciutat de “Molt Caritativa”; o delicats, quan al clero, durant la II República, li va ser prohibida la participació en els actes religiosos de 1933; o brillants, amb la celebració en 1935 del LXXV Aniversari de la seua creació; o tristos, amb la crema i destrucció de la citrina talla del Stm. Crist de l’Agonia per l’estiu de 1936 que va fer suspendre durant tres anys els gojosos episodis que rememoren temps medievals. Després del parèntesi de la Guerra Civil, amb els seus tristos i dolorosos dies, la festa va organitzar la seua tramoia de forma senzilla, amb la benedicció de la nova imatge del patró de moros i cristians i la construcció d’una nova alcassaba, realitzada amb fustes i arpillera pintada. I, animades pel Consistori Municipal i la Societat de Festers, les hosts van ser engrossides amb el naixement de noves comparses.
En l’equador del segle XX, en la festa de 1950, en la qual van participar les comparses d’Estudiants, Llauradors, Xurros, Marineros, Contrabandistas i Fontanos pel bàndol cristià i Moros Espanyols, Benimerins, Kábilas, Moros Marinos, Mossàrabs i Moros Berberiscos pel sarraí, també ho van fer les fragates Méndez Núñez, Almanzor, la corbeta Victoria, que van tindre el seu protagonisme no sols en la desapareguda Nit del Riu sinó en l’Entrada, amb les artístiques carrosses des de les quals els seus tripulants obsequiaven el públic amb dolços i joguets. També es va viure el preàmbul de la remodelació de la seu social de la Societat de Festers, que des de 1921 gaudia de la propietat d’un edifici en l’antiga placeta de Latonda, després de romandre, des dels seus inicis, en la Plaça Constitucional.
Entre una brasa d’or i un riu de vives sensacions, es va commemorar, amb esplendor, el I Centenari dels Festejos, que preparats amb il.lusió van resultar brillantíssims, com també els viscuts en 1985 amb motiu del CXXV Aniversari del seu naixement, i després d’haver rebut, en 1970, la declaració d’Interés Turístic Nacional, i d’haver sigut Ontinyent seu del II Congrés Nacional de la Festa de Moros i Cristians.
La festa, guiada per hòmens i dones, va veure modificar els seus estatuts i reglament, va modificar horaris i itineraris, va incorporar la dona com a fester de ple dret, va dignificar els diversos càrrecs festers, va comptar amb dos nous castells, inaugurats en 1948 i 1985, va incrementar fins a dotze les comparses que composen cada un dels dos bàndols – Estudiants, Gusmans, Arquers, Cruzados, Contrabandistas, Fontanos, Almogàvers, Astures, Llauradors, Cides, Marineros, Bucaneros, Estudiants, Moros Marinos, Chanos, Omeyas, Benimerins, Abencerrajes, Kábilas, Moros Espanyols, Saudites, Mudéjares, Mossàrabs, Taifas i Moros Berberiscos- i va comptar amb noves peces musicals, escrites expressament per compositors i que, juntament amb les nostres pregàries, conformen el testimoni de la nostra fe i tradició.
